lunes, 10 de marzo de 2008

Lleida

Lleida, 2008. (Foto: Isaías Fanlo.)

Un poema hermoso dedicado a Lleida, escrito por uno de sus hijos, el poeta Màrius Torres. A mí me encanta la descripción perfecta del invierno y la niebla: "un gran silenci de persianes closes". Más preciso, imposible.

Molt lluny d'aquí
Màrius Torres

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 juny 1939

2 comentarios:

Dumuro dijo...

See Here or Here

Luis dijo...

La poesía me gusta y la foto también, recuerdo Lleida.
Tengo intención de volver pronto allí, quisiera ver una exposición de la que he oído hablar y es un buen lugar para pasar un día.
Un abrazo.
Luis (Boli)